Andorra: paradís fiscal, si o no?

laura camprubí fiscalitat

Tots hem escoltat, en els últims mesos, el debat sobre la inclusió o no d’Andorra a la llista de països considerats com a “paradís fiscal”. Declaracions fetes per autoritats i polítics espanyols han esclatat per tornar a posar al nostre país en el punt de mira. Això no obstant, realment existeixen arguments per classificar a Andorra com a paradís fiscal? Té el Govern d’Espanya legitimitat per decidir quins països han de formar part d’aquesta classificació?

El Principat d’Andorra, com ja hem parlat alguna altra vegada en aquesta secció, és un país competitiu gràcies al seu sistema impositiu, gravant, per exemple, a un tipus màxim del 10% les rendes obtingudes per persones físiques i jurídiques.

Sembla que aquest criteri impositiu adoptat pel nostre legislador és un punt que genera incomoditat al país veí, el qual observa una quantitat important de trasllats de residències fiscals dels seus contribuents a Andorra, neguit que s’accentua quan el referits trasllats són realitzats per residents fiscals a Espanya amb una certa rellevància mediàtica.

Però, s’han parat a pensar el perquè dels referits trasllats de residència? Realment Andorra es mereix les qualificacions i difamacions rebudes? El meu criteri és que per Espanya és més fàcil apuntar que Andorra és un paradís fiscal a admetre que Espanya és un infern fiscal.

Les declaracions rebudes pel país veí entren en conflicte amb tot el treball i esforç realitzat per Andorra en els últims anys, seguint les directrius de l’OCDE, per deixar de ser considerat com a paradís fiscal. S’ha adaptat la normativa i legislació tributària per ser homologable amb Europa, s’han signat des de l’any 2010, 24 Acords d’Intercanvi d’Informació i 8 Convenis per evitar la doble imposició i, el més important, l’any 2017, Andorra es va adherir a la llista de països amb intercanvi d’informació automàtica (Common Reporting Standard) deixant de banda el secret bancari que caracteritzava el sistema financer del nostre país.

No obstant, sembla que tot això no és suficient per països com Espanya amb una tributació efectiva elevada, el qual segueix lluitant per incloure dintre de la llista de paradisos fiscals a aquells països considerats de baixa tributació, com Andorra, Xipre o Irlanda, els quals els hi juguen un paper de competència elevat en la fuga de contribuents.

Per molt que alguns tinguin aquests desitjos, els quals donarien tranquil·litat a les arques dels seus estats, els requisits o condicions per considerar un país com a paradís fiscal són: 1) que la jurisdicció en qüestió no disposi d’impostos; 2) manca absoluta de cooperació internacional per evitar el frau fiscal; 3) manca de transparència.

Queda palès que Andorra no compleix amb els requisits establerts per considerar-lo paradís fiscal, per molt que alguns ho desitgin. Des de l’any 2011, el Principat va sortir de la llista i amb tota la feina i esforços invertits en els darrers anys, no tindria cap sentit que hi torni a formar part.

S’ha de seguir treballant per col·locar a Andorra com un país referent per residir, no només en termes impositius, sinó també en termes de competència laboral i d’inversions. Tenim la sort de residir en un país amb una qualitat de vida exemplar i, qui no s’ho cregui, que ho pregunti a les persones que hem migrat d’altres països i ens hem adonat que Andorra és un paradís, però no fiscal.

Categories
Recent posts
Notícies relacionades