L'accés al crèdit i el 'crowdlending'

crowlending fintech wealth management vall banc andorra

En els últims anys hi ha hagut un increment molt gran en l’ús del terme fintech, que prové de la unió de les paraules finances i tecnologia. Realment, aquesta unió de conceptes no és nova, ja que la indústria financera ha promogut la innovació des dels seus inicis: pensem en l’ús de l’or com a mètode d’intercanvi en temps de trocs, la posterior adaptació a monedes i bitllets; la introducció de caixers automàtics i targetes de crèdit per facilitar el moviment de diners, o el trading online per substituir els brokers telefònics. La diferència ara és que les companyies que promouen la innovació en el sector financer no són els bancs tradicionals, sinó companyies tecnològiques que creuen poder oferir serveis concrets de manera més efectiva, com facilitar dipòsits, pagaments i transferències, donar crèdit a individuals o negocis, o l’assessorament d’inversió o trading, atacant una sola d’aquestes activitats.

En el segment del finançament, aquestes noves companyies no han inventat cap tecnologia disruptiva. La seva proposta de valor és simplement fer la vida més senzilla tant a deutors com a inversors.

Des del punt de vista del deutor, quan una empresa ha necessitat finançament, una de les poques solucions era acudir a una entitat bancària. Les fintech que entren en el segment del crèdit pretenen competir únicament en algun dels passos del procés d’aplicació pel finançament. En ser companyies amb un focus tecnològic, la seva regulació és, almenys fins ara, més laxa i ofereixen una plataforma molt més atractiva visualment, permetent al sol·licitant enviar online tota la documentació requerida, mentre que tradicionalment s’hauria d’anar al banc a portar tota aquesta informació en paper. El següent pas consisteix en l’anàlisi de les dades facilitades, en l’acceptació o denegació de l’aplicació i l’assignació del tipus d’interès en cas afirmatiu. La superior capacitat tecnològica permet processar aquestes dades i donar una resposta pràcticament al mateix moment, escurçant considerablement el temps d’espera requerit per una aplicació feta a un banc. En canvi, al ser unes companyies centrades en el processament de dades, no tindran les capacitats per processar els diferents pagaments involucrats en els préstecs, per la qual cosa acaben recorrent a un banc o una altra fintech del segment de pagaments per tal d’externalitzar aquest servei.

L’altre gran factor diferenciador és la capacitat de partir aquests préstecs en fraccions i oferir-los a potencials inversors, inversió coneguda com a crowdlending (terme anglès que significa préstec multitudinari). Aquest terme té els seus orígens en el crowdfunding, creat durant la dècada dels 90, quan plataformes com Kickstarter van començar a promocionar projectes que podies finançar durant l’etapa de desenvolupament a canvi de futures recompenses.

Tot i ser un tipus d’inversió relativament nou, el crowdlending ha revolucionat la manera d’invertir per a molts particulars. Anteriorment algú que volgués invertir en crèdit tenia dues principals opcions: lletres del tresor o fons d’inversió de renda fixa. Una tercera opció són els bons corporatius, però requereixen generalment un import mínim de cent mil euros cada un, i per tant no és accessible per a la majoria d’inversors. Aquesta explosió del crowdlending ha vingut potenciat en gran mesura pel fet que els tipus d’interès fa anys que estan en mínims històrics i els inversors busquen desesperadament actius que els donin unes rendibilitats atractives. No és d’estranyar doncs que del 2013 al 2018 el volum finançat en crèdit alternatiu a Europa s’hagi multiplicat per deu vegades.

Aquestes noves plataformes ofereixen la possibilitat d’invertir amb imports minúsculs de, per exemple, vint euros. Aquest requeriment tan baix facilita que fins i tot els inversors amb un patrimoni limitat puguin tenir una cartera diversificada de préstecs. Existeix a més un ampli ventall de temàtiques on invertir mitjançant aquestes plataformes, ja sigui préstecs a mitjanes empreses, inversions en projectes immobiliaris, o préstecs personals, que segons la tipologia i qualitat creditícia ofereixen rendibilitats generalment en el rang del 4% al 10%. Quan comparem aquestes rendibilitats amb les ofertes per la renda fixa corporativa tradicional que poden rondar, depenent del ràting i venciment, entre el 0-4%, és fàcil d’entendre que un inversor particular es vegi temptat a traslladar els seus actius de deute tradicional a inversions en crowdlending. Arran de la demanda per aquest tipus d’actiu han començat a sorgir fons d’inversió dedicats al crowdlending, que si bé acaben oferint el mateix que les plataformes asseguren una anàlisi més extensa de les plataformes que utilitzen i hi ha un control en el risc de les inversions. Cal asssenyalar, però, que aquestes inversions es caracteritzen per tenir molt poca liquiditat, menor informació financera del deutor, i generalment menor qualitat creditícia. Aquests riscos associats addicionals fan que aquests actius no siguin aptes per a qualsevol perfil d’inversor.

Queda per veure com evolucionarà la regulació d’aquestes companyies en els propers anys, però en una societat on les noves generacions tenen un biaix molt clar cap a tot el que és senzill i digital, és bastant possible que les fintech segueixin creixent.

El que si podem assegurar és que la competència sempre és bona i l’aparició de les fintech ja ha obligat els bancs a posar-se al dia i millorar els seus processos i serveis.

* Marc Boixadera, Gestor de Fons d’Inversió de Vall Banc

Veure article publicat al Diari d'Andorra