No som recursos humans, som humans amb recursos

Jennifer Areny vall banc

Fa uns dies em van explicar aquesta breu història que espero que us provoqui el mateix impacte i anhel de reflexió que em va causar a mi: un home caminava perdut per un ampli sender a la muntanya mentre observava amb atenció Google Maps al seu smartphone quan, de sobte, va caure per un precipici. Des d’aquell dia no he pogut deixar de preguntar-me una vegada i una altra: en quin moment va poder caure aquest home pel precipici?

Anem a l’inici. Fa més de 140.000 anys que vam evolucionar a l’espècie que som avui en dia. Vam començar sent nòmades, dedicant gran part del nostre temps a recol·lectar tot tipus d’arrels, plantes i fruites i a caçar petits animals. Vam aprendre a moure’ns pel territori examinant noves direccions i, a poc a poc, el nostre enginy ens va portar a crear eines que ens van ajudar a desenvolupar-nos en inhòspits entorns. En aquells temps, els nostres predecessors exploraven tot allò que trobaven al seu abast.

No obstant això, ara les coses són ben diferents. Som sedentaris, ens movem pel mateix territori un cop rere l’altre (de casa a la feina i de la feina a casa), i sense adonar-nos-en hem canviat el nostre enginy per “les coses es fan així perquè sempre s’han fet així”.

I encara que des de llavors hem aixecat cultures i societats del no-res evolucionant com a espècie, també hem aixecat murs que ara toca enderrocar.

Es tracta de tornar a posar en marxa la nostra brúixola interna ja que, al meu entendre, vam perdre el nord en el moment en què vam decidir canviar el nostre temps per diners i la nostra intuïció per inèrcia. Quan vam creure que era més sensat canviar el nostre temps per diners i no per passió? Sembla que com a societat hem acceptat sense posar cap tipus d’objecció aquest negoci fraudulent. Però de veritat que aquest és un molt mal negoci. Ja saben allò que el temps és or. És el nostre actiu més valuós, i encara que en som plenament conscients, sempre acabem oblidant-ho i ens convertim en els pitjors comercials del món. No em mal interpretin, sé que en moltes ocasions la necessitat estreny; em refereixo al fet de canviar el nostre temps per diners com a rutina.

Tots i totes, sense excepcions, naixem amb recursos il·limitats. De nosaltres depèn activar aquells que ens interessen i ens ajuden a construir el nostre camí. Per aconseguir-ho necessitem un canvi de xip! Necessitem deixar de mirar cap a fora i començar a mirar cap a dins, allà on resideix la nostra essència i on habita en estat letàrgic el nostre potencial i tots els recursos que podem i hem d’oferir a aquells que ens envolten així com a les nostres organitzacions.

Qui no ha sigut algun cop a la vida l’home del precipici? Quan encenem el pilot automàtic i ens oblidem completament del que tenim just davant, en realitat, estem corrent els mateixos riscos que ell. Per això, crec que és imprescindible agafar els nostres propis comandaments i fer valer aquells talents que defineixen la nostra identitat. Com si d’un efecte dominó es tractés, tots en sortirem beneficiats ja que, encara que el món on vivim avui en dia està ple d’incertesa, hi ha una cosa que sí que sabem del cert, i és que cadascun de nosaltres és únic i irrepetible. Així que paradoxalment, les nostres diferències individuals són les que ens igualen en condicions i ens posen a tots al mateix punt de sortida per donar el millor de nosaltres mateixos.

Senyores i senyors, ens embarquem inevitablement en una nova era, l’era dels humans amb recursos, l’era en què hem de canviar el tenir pel ser, la reacció per la proacció, l’explotació per l’exploració, guanyar diners per crear riquesa, l’interès propi pel bé comú, la culpa per la responsabilitat i l’obligació per la vocació. Ens embarquem en aquesta nova era perquè finalment hem d’entendre que en el punt on ens trobem ara mateix ens falta atrevir-nos a buscar nous reptes i perdre la por al fracàs. Com si només tinguéssim una oportunitat... No senyor! Hem de tornar a aprendre allò que ja sabíem fa milers d’anys i que fins i tot portem en els nostres gens: som éssers creatius i curiosos per naturalesa. I no es deixin enganyar, la curiositat no va ser la que va matar al gat, el gat va morir de por i conformisme.

Siguin líders dels seus destins. Siguin humans amb recursos.

Enllaç a l'article al Diari d'Andorra